(aquest article, correspon a la conferència d'obertura de l'any 2009-2010 de la Societat Catalana d'Història de la Medicina, en sessió conjunta amb la SCHF, a la seu de la SCHM - Acadèmia de Ciències Mèdiques - 7 d'octubre 2009)
Bona nit a tots i totes i gràcies per haver vingut a escoltar aquesta presentació. En primer lloc, voldria agrair a en Carles Hervàs, en nom de la Societat Catalana d’Història de la Medicina i a en Xavier Sorní en nom de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia el fet d’haver-me convidat a exposar les meves recerques en aquesta sessió d’obertura del curs 2009-2010. També voldria agrair, de forma molt especial a la Fundació Lluís Carulla i al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, totes les facilitats que m’han donat a l’hora de poder gaudir de la consulta a fons dels llibres de comptes dipositats en l’esmentat Museu. Aquests documents han estat la base documental a partir de la qual he basat tota la meva investigació.
És important a tots nivells destacar el fet mateix d’aquestes sessions conjuntes de les dues Societats. Més enllà de la perspectiva de cada una, no podem oblidar que treballen en un mateix camp: el Sector Sanitari. A més, la història d’ambdues professions ens ensenya l’estreta i fructífera vinculació, a vegades mal entesa, que des de sempre hi ha hagut entre metges i farmacèutics. Una relació, cal puntualitzar, en la que sempre hi ha hagut qui ordenava i qui fabricava. El metge receptava i el farmacèutic qui elaborava els preparats receptats pel metge. Serveixi a més aquesta sessió com a homenatge als que m’han precedit en aquest moment, i sobretot a la insigne tasca investigadora del Dr. Ramon Jordi Gonzalez i a tants d’altres investigadors que han fet d’aquesta matèria la seva vida i passió.
- Objectius
No soc ni metge ni farmacèutic, pel que la meva visió d’ambdues disciplines s’emmarca en el camp d’un enfoc d’història social de la ciència
A partir d’aquest enfoc, el que avui pretenc presentar és una visió de l’evolució d’una nissaga d’apotecaris i com aquesta es va adaptant als esdeveniments del seu temps. Un temps, entre els segles XVIII i XX que crec crucial en la història de la ciència en general i de la farmàcia en particular: el pas d’apotecari a farmacèutic, el pas d’artista a científic.
En primer lloc dibuixaré el marc teòric en el qual s’insereix aquesta família per veure’n després les diferents fases temporals en les que es concretaria aquesta evolució: una de fundacional, seguida per una d’institucionalització que donarà lloc a una d’expansió per acabar amb una darrera de tancament.
Una remarca important. M’haureu de permetre que al llarg de la conferència d’avui pugui caure en el que poden semblar esquematismes i pot ser simplificacions. No pretenc ser ni exhaustiu, ni políticament correcte. Com podreu comprendre, en 45 minuts, no es pot abastar la totalitat dels fets i persones que visqueren al llarg d’aquests segles i que desenvoluparen la professió farmacèutica. Els historiadors tenim el vici de buscar línies explicatives que ens facin entendre l’esdevenir en una temporalitat llarga. Per això intentem dibuixar esquemes evolutius. Crec que aquests esquemes ens ajudaran a contextualitzar el transcurs d’una nissaga d’apotecaris de l’Espluga de Francolí.
- Introducció
Abans de començar, deixeu-me fer algunes anotacions que situaran el conjunt de la conferència d’avui:
o Un projecte d’investigació
Ja fa uns dos anys vaig descobrir, en el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, tres llibres de comptes de la nissaga d’apotecaris Forés – Carulla d’aquesta població. Des d’aleshores estic treballant en el seu buidatge i interpretació. Fins ara he abordat la part corresponent a l’estructura de la nissaga en si mateixa i tot l’aspecte comercial de la botiga. D’aquests primers estudis, n’he pogut publicar 2 articles en la Revista de la SCHF
o Els llibres de comptes
Aquests llibres, manuscrits, s’inicien el 1704. En un primer moment recullen dades de conductes, comptes i deutes de la botiga, però cap a finals del XVIII, incorporen altres anotacions de caire professional, familiar, de la hisenda, de la casa, d’impostos, censals, litigis diversos, etc. Amb això s’enllacen amb la tradició dels “llibres de família” o “llibres de pagès”, escrits bàsicament per pagesos hisendats i altres professionals per a deixar constància de les seves arrels i patrimoni als hereus, a la vegada que es duia un control del negoci. Realment uns instruments riquíssims per a fer el que s’ha anomenat la història des de baix. Uns instruments que ens proporcionen elements que deixen entreveure mentalitats a través de les quals podem dibuixar una posició social dominant. Unes llibretes, per altra part, habituals tant a casa de metges com d’apotecaris i que ens donen la vessant més personal i social d’aquests professionals i que ens recorden que a més de metges o apotecaris, també havien d’exercir de botiguers i comerciants, una preocupació que en molts casos havia de marcar i desdibuixar l’objectiu bàsic d’ambdues professions.
- La nissaga d’apotecaris Forés-Carulla
o Concepte de nissaga
El que us deia, primer el marc general. Heus aquí una definició.
Entenem per nissaga aquell grup de persones entroncades de forma directa per relacions familiars de primer grau i que constitueixen una unitat social, d’habitatge i professional i que perviu de forma més o menys continuada en el temps al llarg de diverses generacions. Els apotecaris Forés, i després Carulla, són un exemple clar d’aquesta tipologia de grup social i professional que perviu durant set generacions sota els mateixos estàndards creats pel seu fundador Francesc Forés l’any 1.725 quan obre botiga al carrer d’en Canós de l’Espluga de Francolí fins a que el seu net cinquè, Josep Maria Carulla i Canals, llicenciat en farmàcia per la Universitat de Barcelona, abandona la professió.
o Anàlisi bibliogràfica
Tant sols a nivell orientatiu, voldria indicar que l’estudi de nissagues i onomàstiques de farmacèutics i apotecaris i en general genealogies de professionals del sector sanitari, ha estat des de fa temps una línia d’investigació força utilitzada tant per historiadors de la ciència, com professionals del ram. Alguns exemples els trobem en la monumental obra del Doctor Ramon Jordi, el mateix Diccionari Biogràfic de Metges Catalans de la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya o en nombrosos estudis publicats a la Revista d’Història de la Medicina Gimbernat, així com en diverses Tesis Doctorals. De tots ells cal destacar l’interès com a estudis de cas, el treball de recerca d’arxiu i la confecció de la història des de baix, molts cops poc valorada ja que tracten de personatges de relatiu relleu científic però que han estat els que han vertebrat el sector sanitari en el territori en el nostre país. En paraules de Ramon Jordi, és la necessitat de dotar-nos del coneixement de la microhistòria, el substràtum humà, per tal de poder construir la macrohistòria.
o Model evolutiu de la nissaga
§ Model evolutiu global
La nissaga que us presento avui, la situarem en dos marcs diferents. El primer serà dins l’enfoc de la sociologia de la ciència i el segon, en el context de la història de la farmàcia.
En primer lloc, i de forma molt general, la sociologia de la ciència ens defineix una estructura bàsica de les Comunitats científiques dividint-les en tres cossos:
- un estament minoritari de caire capdavanter,
- un de majoritari de difusor i
- un de variable, resistent a tot canvi evolutiu.
Doncs be, per les seves diferents característiques evolutives, que veurem més endavant, cal situar la nissaga Forés-Carulla en el segon grup, al costat d’altres famílies com la dels Cuatrecases de Camprodon, els Rabasa de Mataró, els Arseguet de Manresa i tantes d’altres que arreu de Catalunya conformaren la xarxa professional de la farmàcia en el territori. Amb alguna excepció, com el cas de Josep Cuatrecasas, botànic de gran relleu, cap del seus membres exercí un paper molt destacat i de primera línia en el món de la farmàcia, ni exercí cap tipus d’altes responsabilitats de caire administratiu, formatiu o científic. No foren nissagues d’avantguarda, però si un grup que es mantingué fidel a la professió i a la realitat que aquesta visqué en cada moment. La seva importància rau justament en aquest paper de pervivència, implementació i d’institucionalització dels canvis que es van operant.
Són clars representants d’un conjunt molt ampli, la majoria de la comunitat professional, que té la funció de difusió del saber i l’experiència arreu de Catalunya. De fet, sense aquest estament de reraguarda, els canvis operants en l’avantguarda no haguessin pogut assentar-se ni esdevenir una realitat en si mateixa. D’aquí la gran importància de l’estudi d’aquests grups socio-professionals que a primer cop d’ull poden semblar insignificants, ja que no aporten grans elements innovadors i no tenen un relleu científic notori, però que al cap i a la fi esdevenen l’instrument de sedimentació del saber i de la professió. L ’estudi en profunditat d’aquest grup ens ha de permetre conèixer quins eren els coneixements que es transmetien, de quina manera i amb quin resultat. Tot un projecte de futur.
Al costat de les inquietuds i iniciatives de la comunitat que es mobilitzava tant per restaurar, conservar o avançar; una majoria del col·lectiu es mantenia al peu del taulell, massa preocupat per la seva botiga i de cobrar els deutes pendents. Seran tan sols els farmacèutics amb un cert relleu social i econòmic a ciutat, els que es podran preocupar pel seu esdevenir professional. Seran aquests els que intervinguin a nivell polític i científic i en els mitjans de comunicació corporatius. I ho faran tant des de l’avantguarda com des de la resistència. Tots ells sota la mateixa preocupació: la crisi i pèrdua d’un model. Uns voldran obrir per adaptar-se i els altres tancar per conservar.
L’altra dimensió en la qual cal situar l’activitat d’aquestes nissagues, la veurem en el marc de la història de la farmàcia.
A grans trets, i sense voler ser exhaustiu, entre els segles XVIII i XIX es produeix un clar canvi de model polític i administratiu en el nou estat espanyol. Un canvi que dona lloc també a un nou model professional en el camp de la farmàcia. És el canvi que s’ha anomenat, encara que no sigui científicament exquisit, com el pas de l’apotecari al farmacèutic.
El model medieval d’apotecari-aromater-candeler-especier-pharmakopulo, (i tants d’altres termes que hi podríem afegir), de caire molt heterogeni i complex (com ens ho demostra el terme que acabo d’utilitzar), va evolucionant vers l’especialització al llarg del Renaixement i l’Edat Moderna, de forma lenta i conservant essencialment els mateixos components fundacionals. A grans trets, és un procés tendent a la homogeneïtat de la professió. Pel camí es van abandonant competències com la de la cereria. Es van alliberant del lligams que tenien amb altres comunitats com serien la dels propis candelers de cera, els adroguers, els herbolaris i en general tot un conjunt de sabers i persones practicants de la medicina anomenada popular, que es va quedant fora dels estaments més avançats.
Mireu, no crec en les Revolucions en el món científic, enteses com a un canvi sobtat, homogeni i radical d’estructures. La realitat és massa complexa com per a caure en esquemes simplistes. Més aviat cal parlar d’una evolució que en un moment donat pateix un canvi de ritme. Però un canvi de ritme no significa un trencament sinó una acceleració d’aquesta evolució. Els elements integrants de la professió continuen essent els mateixos, però la intervenció de factors externs com els de caire polític, cultural, social i econòmic fa que aquests s’adaptin a les noves realitats.
Aquest canvi de ritme evolutiu, com qualsevol tipus de canvi, es produeix després d’una llarga etapa d’estancament progressiu que porta a un període de crisi. Si una comunitat sap modificar els factors crítics, en surt reforçada i construeix una alternativa. Aquest esquema es produí de forma clara en el món de la professió farmacèutica des de finals del segle XVIII a ben entrat el segle XX.
Però, a més aquest procés evolutiu d’estancament-crisi-renovació, es viu també a diferents ritmes, depenent de la distància del centre administratiu-formatiu. A ciutat i sobretot a la universitat, els canvis i factors de crisi són més evidents. No es pot parlar de desconnexió entre món rural i urbà, ja que els joves apotecaris tornaven arreu amb el debat i les novetats sota el braç. Però si parlarem de la incapacitat d’assimilació per part de les velles estructures corporatives, de l’allau de novetats que van apareixent al llarg del segle XIX. És el resultat d’aquest canvi de ritme, d’aquesta acceleració sense precedents. Aquest fet es demostra clarament si observem l’estancament en el que viuran els apotecaris de l’Espluga de Francolí des de mitjans de segle XVIII a mitjans segle XIX. Després en parlarem. Tot el debat i renovació que es va fent sobre la necessitat d’una nova farmacopea o els intents d’un nou sistema formatiu, passaran inadvertits per aquests professionals, com ja he dit, massa preocupats per mantenir el seu propi negoci.
A més aquest canvi no es realitzarà de forma homogènia: Per una part podem observar elements d’evolució ràpida (que tenen lloc a nivell polític) i d’altres de canvi lent, al costat de factors resistents i que perseveren (com la pervivència en les farmacopees espanyoles de la Tríaga).
I parlo de canvi lent, per exemple, prenent el cas de la reforma del model de formació dels apotecaris. Un model que anirà evolucionant lentament des de mitjans del segle XVIII i al llarg del segle XIX, a partir del Col·legi de Sant Victorià i sobretot amb la Llei Pidal de 1845 i la Llei de Moyano de 1857 i les progressives reformes que es van donant, quan es creen les primeres Facultats de Farmàcia.
O per que no parlar d’un altre procés de molt progressiva i polèmica instauració. Just quan s’havia començat a dibuixar un model contemporani de farmàcia, s’inicia un altre gran esdeveniment, resultat, com sempre de fets anteriors. És l’aparició del medicament industrial, primer fet en laboratoris annexos a les farmàcies i després ja com a una indústria independent.
El factor que actua com a punta de llança i de dinamitzador en el sí de la Comunitat, serà la possibilitat de sintetitzar els principis actius dels simples, que abans calia extreure per mètodes tradicionals. És la química moderna la responsable d’aquest factor.
I aquí és on es pot observar millor la dialèctica mantinguda entre el sector d’avantguarda i les maniobres de resistència del sector escolàstic, dels que parlava abans. Mentre que els primers són partidaris d’una ràpida instauració dels mètodes que aportaven la química i la farmacologia; els altres estarien essencialment preocupats per mantenir privilegis i sistemes de caire corporativista com a única resposta a l’aparició d’aquests factors de crisi professional.
Al final però, i com acostuma a passar en debats maximalistes, va imposant-se un camí intermig. Els primers aconsegueixen anar introduint els principis i mètodes químics, dels que en sortiran nous camps d’actuació i noves figures de professional; i els segons unes ordenances força restrictives amb elements altament corporativistes. Així, finalment es va consolidant el nou model de farmacèutic: un professional de nivell universitari, que monopolitza el sector de la preparació i venda del medicament i sota una legislació i unes estructures professionals pròpies.
Al costat d’aquests canvis, evolucions i resistències, dos elements definidors d’aquetes famílies perviuen i es mantenen inalterables al llarg de la seva existència: el seu caràcter de botiguers i la seva estreta vinculació amb la realitat social, econòmica i política local, en el cas de la nostra nissaga a l’Espluga de Francolí.
Tota aquesta evolució, des de l’apotecari de model medieval al laboratori farmacèutic que fabrica medicaments de forma industrial serà el que d’una forma directa i continuada viuran els Forés-Carulla. Vegem-ne les fases concretes i els seus protagonistes.
§ Fases d’evolució
· Fase fundacional: Francesc Forés (1725-1753)
El primer apotecari del que en tenim notícia amb cognom Forés és Francesc Forés, pel que el considerarem com a creador de la nissaga. Francesc Forés va néixer al Vilosell el 7 de gener del 1.679 i morí a l’Espluga de Francolí el 16 de juliol de 1.753, als 74 anys d’apoplegia o feridura. El seu itinerari professional s’inicia al Vilosell, continua a Vallbona de les Monges, fins el 1.704, després a Linyola, del 1.705 al 1.725, on se’l cita com a jove apotecari i acaba a l’Espluga de Francolí, establert ja com Apotecari i Candeler de cera. Justament per aquesta doble funció se’l pot considerar encara dins del model medieval en tots els seus elements, per l’heterogeneïtat professional i pel seu procés formatiu. A l’Espluga s’estableix i obre botiga al carrer d’en Canós, en una casa que havia estat seu de la Castlania de Malet o Guimerà (una casa de gran relleu polític de la vila). A partir del 1.737 ja el trobem plenament establert socialment, figurant com a procurador de les Confraries del Roser i posteriorment de la Minerva. Això ens dóna la dimensió ja d’un burgès, un apotecari amb relleu social i amb capacitat econòmica com per comprar una casa de renom i algunes terres i deixar quantitats importants de diners i de blat a veïns de l’Espluga.
A grans trets representa una etapa de fort creixement econòmic, social i professional. Amb ell s’inicien les anotacions en els diferents llibres de comptes, de les que en destaquem les referents a les Conductes de caire privat, entre d’altres amb tota la Comunitat de Preveres de la parròquia de l’Espluga, cessió de Censals, establiment d’un sistema de comerç de blat; i tot el referent a la funció com a candeler de cera. De fet seran aquests negocis paral·lels els que ajudin a mantenir en bon estat el propi negoci d’apotecari.
· Fase d’institucionalització: Ramon Fores, Ramon Anton Forés, Josep Carulla, Ramon Carulla Fores (1753-1884)
La segona etapa de la nissaga segueix un procés discontinu d’estancament i d’institucionalització com a tal. La integren quatre generacions d’apotecaris (Ramon Fores, Ramon Anton Forés, Josep Carulla i Ramon Carulla Fores) que representen una etapa d’assentament a nivell local molt important arribant a les més altes instàncies polítiques i administratives de l’Espluga. Tots ells segueixen el sistema de formació establert, amb pràctiques a casa d’apotecaris de Barcelona i evolucionen lentament cap a una especialització de l’apotecaria. Malgrat que quan mor el darrer dels seus membres ja s’ha creat el Col·legi de Sant Victorià i la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, cap d’ells no hi accedeix, ja que els seus períodes formatius no coincideixen amb aquestes institucions. Aquest fet suposarà un retrocés substancial en l’escala professional, quedant d’aquesta manera ancorats en el model antic. Durant aquests anys diversos fadrins apotecaris passaran per casa seva seguint el seu procés formatiu. També acolliran diversos apotecaris que regentaran la botiga en períodes intergeneracionals.
Al manteniment del sistema comercial de Conductes particulars heretades del fundador, hi afegiran una altra modalitat al ser aconductats ells per l’ajuntament per a subministrar medicaments a l’hospital de Pobres de l’Espluga de Francolí. El sistema, però s’observa com a deficient com a tal donat l’alt grau d’endeutament que els provoca, arribant a una situació de fallida. En general és una època d’alts i baixos de caire econòmic, ja que es veuen obligats a comprar censals, empenyorar terres i a endeutar-se molt. Però també, en un període de bonança, i quan sumen al negoci d’apotecari altres línies de negoci, aconsegueixen reflotar-lo, desempenyorar terres i adquirir-ne de noves, ampliar la casa i adquirint mobiliari i altres bens de consum que els situa dins la classe benestant de l’Espluga.
· Fase de d’expansio: Artur Carulla (1884-1944)
Amb Artur Carulla i Ambrós (1868-1944) s’inicia la tercera fase d’evolució de la nissaga que representa un canvi d’orientació complet respecte dels esquemes dels seus antecessors. Seria el que abans citava com a canvi de ritme evolutiu. I es demostra com una evolució molt substancial. Vegeu:
- L’any 1894 es llicencia en Farmàcia a la Facultat de la Universitat de Barcelona
- l’any 1902, es col·legià en el Col·legi de Farmacèutics de Tarragona,
- el 1.908, trasllada la farmàcia del carrer d’en Canós al centre de la vila
- el 1.913, crea els Laboratoris Bioquímics Carulla,
- i finalment, el 1.923, trasllada la farmàcia i el laboratori a la Gran Via de Barcelona,
Es tracta de 5 fets de crucial importància en l’esdevenir tant de la família com de la botiga. Amb aquests canvis recupera el camp i el temps perdut en les generacions anteriors. Aquests fets el situen altre cop en l’esquema avançat de la professió. És el pas definitiu de l’apotecari al farmacèutic.
Però també cal destacar un canvi de concepció essencial i que el situa en la modernitat: de la vivenda-botiga com a casa pairal i de negoci passa a la botiga-negoci independent. Si sempre l’apotecari havia tingut un nivell de mobilitat professional molt reduït degut a la càrrega infraestructural que arrossegava, Artur Carulla demostra com els temps havien canviat: en 15 anys canvia 2 cops la seu del negoci i el separa físicament de la vivenda familiar. Primer, el 1908, de la casa situada al límit del poble es trasllada al centre neuràlgic, al costat de la plaça major i després, el 1923, a Barcelona, a la Gran Via, al centre del nou eixample. D’un petit burgés de medi rural, passa a burgés urbà, una evolució molt important que l’acosta a nous cercles de negoci. Però al mateix temps, d’un nivell de privilegi en el que vivia a l’Espluga, passa a un nivell d’anonimat a ciutat. És el preu del canvi d’època i de mentalitat.
I encara un canvi que crec encara de més transcendència: la creació del laboratori com a centre de fabricació industrial de medicaments. Ja he apuntat abans el context d’aquest canvi. Amb aquest laboratori farmacèutic puja un nou graó en l’estament corporatiu, ja que transforma la botiga d’elaboració artesanal de compostos oficinals, en empresa industrial. En aquest fet, hi intervenen de forma directa i decisiva dues persones: la seva dona i el seu cosí, el Dr. Valentí Carulla i Margenat. Aquest l’ajudà a introduir-se en el món de la professió a ciutat i li procurà la fórmula del medicament que més relleu tingué, dels que ell fabricà: la Vigorina Carulla, registrada ja com a marca, el 1914 i que no deixaren de fabricar fins el 1954, quan els retiraren la llicència.
I per altra banda, la seva dona. Es tracta de Montserrat Canals i Nubiola, que es casa amb Artur Carulla el 1898. Filla d’industrials dels vins i caves Canals i Nubiola de Sant Esteve Sesrovires, fou formada i educada en una casa de classe benestant del barri de Sants. Amb un nivell d’iniciativa i una mentalitat molt moderna poc comunes en una dona del seu temps, és capaç de motivar i empènyer al seu marit, amb una mentalitat molt conservadora propera al Carlisme, a realitzar tots aquests canvis i realment trencar amb les línies essencials mantingudes per la família al llarg de més de 200 anys.
Altres medicaments fabricats en aquest laboratori foren el Iodorgan, el Citokal o l’Histocalcium.
A més s’inicien en tècniques de marketing i de publicitat modernes: anuncis de la Vigorina Carulla apareixen a alguns mitjans de difusió, s’elaboren estands artesanals i objectes publicitaris com targes postals amb imatges del Monestir de Poblet i iconografia típica de l’època. Però l’element publicitari més notori i innovador, fou sens dubte l’Agenda mèdica “Carulla”, a la que hi afegien un cistell de peres de l’hort de la família i una carta personal del farmacèutic al metge. Aquesta agenda, fou creada per Lluís Carulla, que la preparava de forma artesanal a casa seva amb una troqueladora inventada pel seu pare Artur Carulla. Era un tipus de dietari format per 12 fascicles mensuals amb pestanyes per a cada dia. Tenia una versió rústica, per als metges i clients habituals i una de luxe, relligada amb pell fina i cantos daurats per a personalitats i clients selectes com per exemple Miguel Primo de Rivera o Indalencio Prieto. Uns personatges que ens diuen molt de les intencions i l’eclecticisme de Lluís Carulla.
· Fase de tancament: Josep Maria Carulla(1944-1954)
La darrera fase significa el tancament de la nissaga com a farmacèutics. Josep Maria Carulla i Canals, després de llicenciar-se en farmàcia i realitzar les pràctiques a Algete (Madrid), continuà la tasca de farmacèutic a la farmàcia de la Gran Via i dirigint el laboratori farmacèutic. Però al casar-se amb Aurèlia Capdevila, pubilla d’una família de paperers de Molins de Rei, anà deixant el negoci farmacèutic per a integrar-se en la direcció de la fàbrica de paper. Aleshores, al morir el seu pare Artur, la vídua, sense titular, hagué de vendre’s la farmàcia el 1946, per 425.000 pts.
El negoci però, s’intentà recuperar, amb la creació d’un nou laboratori farmacèutic, els laboratoris Carulla “In Ter” (Investigació Terapèutica), de la ma de Josep Maria Carulla com a Director Farmacètic; Lluís Carulla, l’emprenedor i responsable comercial, i Ricard Carulla, el metge i Director Biològic.
Durant aquesta època, gracies a Lluís Carulla, l’aspecte comercial del negoci es modernitzà i professionalitzà, creant una xarxa d’agents comercials per zones, que visitaven els metges, amb el suport de L’Agenda Mèdica “Carulla”. Amb aquest sistema es dona un salt molt important ja que la seva dimensió passa de Catalunya a tot l’estat espanyol, arribant a més de 20.000 metges. En 30 anys, s’havia passat de vendre compostos als espluguins a cobrir tot el mercat espanyol. Els mancava però un pas encara més radical: la dimensió europea que altres empreses com els laboratoris Uriach o els Esteve, van saber abordar.
En aquest nou laboratori, amb una plantilla d’unes 15 persones, continuaren elaborant els medicaments creats pel seu pare i en crearen de nous com el B-neurin, el C-escorbutin, l’Acetilcolina Carulla, etc. Però el 1954, hagueren de tancar definitivament, liquidant una empresa que feia anys arrossegava pèrdues. Cinc causes poden estar al darrera d’aquest fet:
- per discrepàncies entre els 3 socis
- per un mercat massa atomitzat (cal recordar que aquell any, tan sols a Madrid tancaven més de 100 petits laboratoris),
- per la instauració del “Seguro Médico”, segons informes del moment
- però sobretot per la pèrdua de la llicència de la Vigorina
- i com ja he dit, la manca de la dimensió exterior.
D’aquesta manera es tancava una línia de continuïtat professional iniciada a principis del segle XVIII. Set generacions al servei de la sanitat del país.
- Conclusions
Per acabar, i a tall de conclusions, malgrat esquematismes i simplificacions obligades, dels que us parlava al començar, aquesta és la petita història d’una petita família de casa nostra. Una família que sense ser rellevant dins el marc de la seva professió, si que es mantingué fidel a la botiga, al país i a la Farmàcia amb majúscules. Ja ho he dit, són aquestes nissagues les que al cap i a la fi han escampat arreu la ciència de guarir al llarg del temps. Serveixi aquest acte com a homenatge a la seva tasca anònima però vital en l’esdevenir de la salut de moltes generacions.
- Tancament
Amb tot això, i arribats fins aquí, voldria donar per conclosa aquesta conferència, tot agraint-vos la vostra presència, interès i atenció. Espero, us hagi interessat i despertat dubtes o qüestions, a les que intentaré respondre a continuació.
Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada