L’activitat de candeler de cera de l’apotecari de l’Espluga de Francolí, Francesc Forés, (1729-1742): el seu entorn simbòlic, productiu i comercial

(aquest article recull la conferència donada a la seu de la Societat Catalana d'Història de la Farmàcia. Va ser publicat en la Revista de la SCHF en el seu número de desembre del 2009, núm. 12 any 4)

1. Presentació

Bona nit a tots i totes i gràcies per haver vingut a escoltar aquesta presentació. En primer lloc, voldria agrair a Xavier Sorní el recolzament que des del primer moment m’ha donat en el meu procés d’investigació. També voldria agrair de forma molt especial a la Fundació Lluís Carulla i al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, totes les facilitats que m’han donat a l’hora de poder gaudir de la consulta a fons dels llibres de comptes dipositats en l’esmentat Museu.

Ja fa uns dos anys vaig descobrir, en el Museu de la Vida Rural de l’Espluga, tres llibres de comptes de la nissaga d’apotecaris Forés – Carulla d’aquesta població. Des d’aleshores estic treballant en el buidatge i interpretació d’aquests llibres de comptes.  Fins ara he abordat la part corresponent a l’estructura de la nissaga en si mateixa i tot l’aspecte comercial de la botiga.

Ara hem trobo en ple procés d’investigació de les anotacions relacionades amb el comerç de la cera, una activitat paral·lela a la seva funció d’apotecaris. Aquest tema, que ara us presento, l’enfocaré en tres parts: primer l’entorn simbòlic que la cera tenia en ple segle XVIII, després el procés productiu, és a dir com aquells apotecaris podien fabricar els ciris i atxes; i una darrera part dedicada a la comercialització d’aquests productes.

2. L’Espluga al segle XVIII

Abans de res, i tan sols per a situar-vos, us vull fer algunes puntualitzacions: En primer lloc cal concretar un temps, un espai i una realitat social i econòmica.

      - El temps: ens trobem en el que s’ha anomenat Edat Moderna. És l’època que va del segle XVII al segle XVIII. Entre molts altres esdeveniments i realitats, tan sols voldria que ens quedéssim amb una idea: és l’època en que la petita menestralia es va fent un lloc en la societat i va adquirint un relleu econòmic i polític que la portarà a esdevenir una classe social diferenciada: la burgesia..

      - L’espai: l’Espluga de Francolí, una petita població ubicada a la comarca de la Conca de Barberà, que viu entre les influències de Montblanc, l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, la baronia de Poblet i la ciutat de Barcelona.

      - La realitat social i econòmica: i aquí tan sols unes dades, sobre l’evolució de població i de la base econòmica. De la primera, podem dir que, al llarg del segle XVIII, la població de l’Espluga de Francolí experimenta un creixement del 221%: Entre l’any 1718 i el 1787, l’Espluga passa de 663 a 2.132 habitants. I finalment, en  l’aspecte econòmic, un concepte: fins a mitjans del segle XVIII, la base econòmica de l’Espluga eren els cereals, però això es va trencant per la progressiva implantació de la vinya i una creixent indústria relacionada amb la seva transformació.

També vull fer un altre aclariment sobre les unitats monetàries i de pes de cera que aniran sortint:

-         Les unitats monetàries utilitzades eren: la lliura, el sou i el diner. La lliura corresponia a 20 sous, i un sou, a 12 diners.

-         I les unitats de pes de la cera: la unitat bàsica era la lliura (uns 400 grams), i la unça. 12 unces corresponien a una lliura.

Per això, els preus es donaven en tantes lliures (moneda) per lliura de cera (pes).

I per acabar, esmentar que, quan parli de CERA, em referiré de forma genèrica a ciris, atxes, brandons, cerilla groga i qualsevol altre instrument realitzat amb cera. 

3. L’Activitat de Candeler de Cera

Un com situats en l’objectiu i el marc general, podem entrar en el nucli de la conferència.

A grans trets, partim d’un conjunt de gairebé 450 anotacions de compravenda de cera entre el 1729 i el 1742, que Francesc Forés realitza en el seu llibre de Crèdits. En cada anotació apareix: el nom del client, (i alguna dada més com la població d’on ve, si és majoral d’una Confraria, si és eclesiàstic, etc.), que compra, per quin motiu ho compra, la quantitat del producte venut (en lliures i unces), el preu unitari (en lliures, sous i diners) i el preu final (també en lliures, sous i diners).

La gran majoria estan posteriorment ratllades o amb la paraula “solvit” (del verb llatí solvere, resoldre), el que ens indica que aquella venda es va tancar satisfactòriament. Amb tota aquesta informació, he endegat la reconstrucció de tot l’entorn que hi havia darrera de cada un d’aquests elements. 

4. L’entorn simbòlic de la cera

Comencem per l’entorn simbòlic de la cera. Per a situar-nos, cal veure l’ús i el paper que la cera jugà en aquella societat. Ara no us espanteu per aquesta definició: Partim de la idea que la cera es trobava situada, amb molts d’altres elements i instruments,  en el nucli d’una cultura material, reflex extern d’un univers simbòlic que envoltava moltes de les esferes religioses, quotidianes, socials, econòmiques i polítiques de l’època. No patiu. Ara ho aniré desgranant.

A grans trets, la cera tingué, al llarg d’aquests segles, una gran diversitat d’aplicacions:

-         com a instrument d’il·luminació domèstica (cases, palaus, teatres, etc.)

-         com a suport de cerimònies religioses (processons, enterraments, exvots, etc.)

-         com a ingredient de nombrosos preparats farmacèutics (cerats, emplastres, ungüents, etc.)

-         i altres aplicacions com cera d’escultor, per fer teixits encerats, per a fer segells, lacres, pintures o betums.

A partir d’aquests usos podem establir un univers simbòlic que dividirem en   diversos criteris: la simbologia de poder econòmic, una simbologia social i una simbologia religiosa.

La idea és clara: a més cera, més poder econòmic i social. I això perquè? Per l’alt preu de la cera, l’ús domèstic d’aquesta estava circumscrit, a les classes més altes, el que anomenaven “Ma grossa o Major”. La resta, la Ma mitjana i la Ma petita, utilitzaven candeles de seu o greix animal, que feia molt de fum i pudor. Aquest fet ja ens situa en la simbologia de poder econòmic i de distinció social. També, en determinats rituals religiosos, l’ús de més o menys cera marcava un determinat poder econòmic. L’exemple més clar és el cas dels enterraments. Mentre que en el sufragi per la mort de la Reina Lluïsa, muller de la sacra, catòlica i real majestat del rei nostre senyor don Carlos II, celebrat a la Seu de Barcelona l’any 1689 es cremen fins a 1463 lliures de cera (uns 65 kg.) amb un cost de 696 lliures; en un enterrament anomenat general, com el que tingué Ramon Forés i Monfar, sabem que el seu fill gastà 16 lliures en cera. I en tercer lloc, en un enterrament de Ma menuda, s’utilitzava tan sols cerilla groga, que en molts casos, no superava les 7 unces, amb un cost de 7 sous de cera.

Amb això arribem a un concepte que considero clau: la cera esdevé part del que s’ha anomenat Capital simbòlic, entès com un conjunt d’estratègies que pretén  visualitzar una distinció social i un determinat poder econòmic. Durant l’Edat Moderna, la classe benestant acumula una sèrie d’activitats, icones i actituds totes elles encarades a exterioritzar, a fer visible un estatus quo dominant davant de la societat. El poder econòmic ja l’havien aconseguit, ara calia fer-lo visible al conjunt de la societat i treure’n els fruits per tal d’incrementar-lo i suportar-lo amb poder polític. Una estratègia que es concreta en l’adquisició d’un protagonisme en la vida religiosa, social i política de la comunitat. En cada una d’aquestes accions, la cera hi és present, com a instrument material.

Per altra banda tenim la simbologia social. Aquesta s’exterioritza, entre d’altres formes, en el paper de la cera com a element sancionador: l’exemple més clar és el cas de la Confraria de Sant Esteve o dels Fadrins de l’Espluga de Francolí. En les seves ordinacions consta que, quan un vidu esposava una donzella, havia de pagar a la Confraria, com a compensació, entre 3 i 1 lliures de cera, depenent de si formava part de la Ma major, mitjana o menuda. La Confraria s’erigeix com a guardiana de l’ortodòxia social que establia que tan sols els fadrins podien casar-se amb les noies solteres.

I un altre exemple: segons explicava Jean Pierre Benezet en la seva ponència de les VII Jornades d’Història de la Farmàcia Catalana, celebrades a Montblanc el 2005, un apotecari de Marsella entregava una torcha de siria pesant una lliura per far poutar a ung que havia jurat de Dieu, és a dir, que havia blasfemat en públic.  El blasfem era objecte d’un càstig social i públic i exemplificador per a tothom. Molt semblant al que havien esdevingut els judicis i execucions de la Inquisició.

Aquests fets s’enllaçarien amb els anomenats “Esquellots”, rituals de “violència simbòlica”, alguns de caràcter festiu i de pressió social que exercien determinats grups per denunciar transgressions de costums socials establerts.

I finalment tindríem la simbologia religiosa. Aquesta simbologia té dos nivells: per una part tenim una simbologia directa que l’Església ha donat a l’ús de la cera des de sempre en la litúrgia. Trobem moltes interpretacions simbòliques tant del fet mateix de cremar cera (com a residu d’un ritual ancestral significant el sacrifici en  honor d’una divinitat),  com de la llum del ciri. El més reiterat és la identificació d’aquesta llum i en particular la del ciri Pasqual, simbolitzant el Crist rei. A més en aquest ciri, per incrementar el seu simbolisme, s’hi incertaven 5 grans d’encens (barrejat amb benjuí i estorac entre d’altres espècies) per a simbolitzar les 5 ferides de Crist a la creu. En si mateix, el ciri esdevé un símbol material.

Per altra banda, i sobretot a partir el Concili de Trento (1545-1563) s’institucionalitza una litúrgia a partir dels criteris d’uniformització, massificació i teatralitat dels rituals religiosos. Dins d’aquesta litúrgia, la cera, pren una funció essencial,  ja que esdevé un instrument bàsic en l’escenografia i en l’afany de teatralitzar i visualitzar els paràmetres d’una vocació recatolitzadora de l’Església del moment. És la pedagogia de Trento, que intenta lluitar contra les esglésies reformistes amb una crida a l’ortodòxia catòlica.

5. L’entorn productiu de l’apotecari-candeler de cera:

Un cop dibuixat el que podia ser el paper simbòlic de la cera, parlarem del seu entorn productiu, per a descriure tot el procés humà i tècnic que es desenvolupa des de que un pagès extreu la cera d’un rusc fins que l’apotecari acaba de fabricar els ciris i atxes i els prepara per a vendre’ls.

Ciris i atxes tenien dos components bàsics: la cera i ble. La llargada, pes i qualitat de cada un, en definia un us i un tipus.

I, com degué fabricar aquests ciris i atxes Francesc Forés?  El procés productiu, força complex, el pensem en dos passos: la provisió de cera i la fabricació pròpiament dita.

Respecte del primer, els proveïdors de cera serien els pagesos i altres persones que portaven la matèria primera, la cera verge, per a que Francesc Forés en fes la transformació adequada. De proveïdors en trobem de 2 tipus:

- per una part els pagesos que tenien arnes o ruscs i que en treien la mel i la cera. En aquell temps, els pagesos de la comarca conreaven la cera en arneres o seguers que posaven en les parets dels bancals o feixes. El pagès, al portar la cera, ja n’havia fet una primera fosa, després de treure-la del rusc i de separar-la de la mel. Aquests pagesos venien, entre d’altres poblacions, de l’Espluga, el Vilosell, Fulleda o Vinaixa.

- i per l’altra banda, tenim els particulars i eclesiàstics que revenien el refús de ciris cremats. El refús, era la cera sobrant de ciris i atxes i fins i tot els regalims que deixaven. Amb això, l’apotecari en feia una segona fosa, la barrejava amb seu o greix per fer-ne ciris i candeles i cerilla de baixa qualitat, i la venia per a activitats més quotidianes, fanals de carreters, serenos, etc.

I del procés de fabricació, tan sols volem apuntar els següents passos:

a.   El primer pas era, purificar la cera verge, de color groc, que havien portat els             proveïdors de cera, en calderes adequades.

2. Aquesta cera purificada i encara en estat líquid, era estesa sobre uns llençols que es penjaven en espais airejats però ombrejats. L’objectiu era blanquejar la cera groga per l’efecte de la llum del sol. L’apotecari Forés, utilitzaria el terrat de la casa, que ell anomena “solanet” per a estendre aquests llençols impregnats de cera.
3. Quan la cera ja havia agafat la tonalitat blanca adequada, era fosa altre cop i guardada.
4. A continuació, l’apotecari preparava un ble adequat al que volia fer (amb més o menys fils de cotó, cànem o estopa) i els recobria de cera verge fosa per a que tinguessin una rigidesa
5. A continuació, penjava els blens d’una “romana” o cèrcol metàl·lic amb ganxos i que es penjava del sostre.
6. El ciri es començava a fabricar, abocant, amb una cullera o cassó metàl·lic de bec llarg, la cera líquida per tal que s’anés adherint al ble. A cada bany, es feia girar la romana, per untar un altre ble. Un cop fet el primer torn, s’iniciava un segon bany. Es donava tants banys com gruix i pes es volia donar al ciri.
7. Un cop acabats els ciris, amb l’ajuda d’una plantilla de llauna, s’allisava i uniformava el ciri per a tingués un format i diàmetre homogeni.
8. Amb el ciri acabat, l’apotecari, hi posava el seu segell identificatiu.
9. Un cop acabats i secs, els ciris es penjaven del sostre o s’empaquetaven, llestos per a ser venuts.

Ara s’iniciava la fase de vendre aquests ciris, atxes o cerilla. L’entorn comercial.

6. L’entorn comercial  de la compravenda de cera a la botiga de Francesc Forés

Aquest és el tema que més dades ens donen els llibres de comptes i que ens permetrà descriure i avaluar el que va ser pròpiament el negoci de la cera. Dividirem aquest tema en tres parts: en primer lloc la descripció i anàlisi del mercat, després quatre apunts sobre la clientela i en tercer lloc alguns elements destacats sobre el sistema de compravenda.

a.       el mercat de la cera

Territorialment, el mercat de la cera de l’apotecari Forés, es dibuixa sobre un arc que agafa la part esquerra de la Conca de Barberà i la Baixa Segarra: des del Vilosell, Vinaixa, Fulleda, Vallclara, Vimbodí, Senan, l’Albi, Prades, La Guàrdia de Prats i evidentment, l’Espluga de Francolí. Dins aquest arc, L’Espluga acumula el 58,2% de les vendes, i de la resta en destaquem tan sols el 14,7 del Vilosell (d’on era originari Francesc Forés) i el 10,5% de Vallclara. Hi ha dos territoris clars que no cobreix: Montblanc i Poblet, la part dreta de l’arc. Dues poblacions que devien comptar amb els seus propis apotecaris i candelers de cera. 

b.      la clientela:

D’una forma molt general, es pot definir la clientela de la cera com un grup força homogeni identificat per un nivell econòmic mitjà alt i que inclouria  bàsicament tres estaments: la parròquia, les Confraries i els particulars. Percentualment, la parròquia acumula el 31,5 % de les vendes, les Confraries en 20,5% i els particulars i no identificats el 47,5%.

De cada un en veurem qui eren i alguns exemples de l’ús de cera que feien.    

            a.  La Parròquia: Rectors, Sagristans, algú de la Comunitat de Preveres o Reverent, eren els que acudeixen a la botiga per a adquirir cera per a l’Església, les capelles, el Monument i altres festivitats religioses de la litúrgia anual. Tan sols alguns exemples significatius:

- Per la celebració de la Candelera, el 2 de febrer, el Rector donava una candela blanca d’una unça a cada un dels residents o membres de la Comunitat de Preveres, a les autoritats i sagristans, una candela blanca de mitja unça i als altres “del poble”, una candeleta blanca o d’altres colors, de forma que distribuïa unes 3 lliures de cera.

- Per Setmana Santa, el rector posava 2 ciris blancs d’una lliura i 6 coquetes de cera vermella pel Monument. En el Triangle de Fassos, el Rector posava 14 ciris grocs de 3 unces i un de blanc.

- El Sagristà, pagava el Ciri pasqual amb 5 grans d’encens, estorac i benjuí.

- En tots els casos, el rector es quedava amb el refús, que posteriorment revenia al candeler.

            b. Les Confraries: Parafrasejant a Jordi Roca, les Confraries eren les  associacions voluntàries de fidels que, amb la finalitat de promoure el culte i l’exercici de la caritat cristiana, s’erigiren a les esglésies, amb permís del Bisbe. Les Confraries, estaven dirigides pels Majorals, uns personatges generalment d’un cert nivell econòmic i amb un poder social creixent. A l’Espluga trobem, entre d’altres, aquestes Confraries: la Confraria del Roser, la de Sant Esteve o dels Fadrins, la de la Minerva,  la de l’Assumpta o la de Sant Cristòfol. Seran els Majorals d’aquestes Confraries els que aniran fins a can Forés per fer-se amb els ciris, atxes i altres instruments, per a celebrar les diferents festivitats que marcaven les seves ordinacions. A tall indicatiu,  algunes de les obligacions, relacionades amb “la llum” d’aquestes Confraries serien:

- La Confraria de l’Assumpta tenia l’obligació d’il·luminar l’altar          de la verge de la Llitera en la seva vuitada o octava

                  - La Confraria de la Minerva o del Santíssim actuava el tercer diumenge de cada mes fent una processó pels voltants de l’Església portant la bandera, ciris i atxes. A més, els dies de festa s’havia d’il·luminar el Santíssim amb 6 ciris a cada costat.  

                  - Per la vuitada de Corpus, cada un dels dies una de les Confraries, hi posava la cera que calia.

            c. I finalment els que hem anomenat els Particulars: Aquest darrer grup, del que no en tenim una vinculació clara, estava format per persones individuals que acudien a la botiga, bàsicament per adquirir cerilla groga per a enterraments anomenats pobres. Per la despesa que fan amb cera, creiem que es podrien tractar d’integrants de l’anomenada ma petita. És la única referència d’aquest grup comprant cera. També trobem diverses adquisicions de ciris per a enterraments generals o els que serien de la ma major.

Hi havia molts més actes en els que hi intervenia la cera, però crec que amb tot això ens podem arribar a fer una lleugera idea de la importància d’aquesta indústria en una població com l’Espluga i a qualsevol nucli urbà.

                        c.  la compravenda

Respecte al sistema de compravenda, entre els anys 1729 i 1747, comptabilitzant les 413 anotacions de compravenda de cera, i per no donar gaires xifres, tan sols volem destacar que un 36% corresponen a cera blanca, un 13% a cerilla groga o un 9% a ciris de 3 unces. Entre les modalitats de cera que trobem anotades, destaca el que anomenen CERA BLANCA. Amb aquesta denominació genèrica tant s’hi podia incloure qualsevol tipus de ciri que havia estat blanquejat, com també l’anomenada cera sense obrar. Aquestes vendes, en el calendari, es concentren bàsicament entre els mesos d’abril i maig, pel que està clar que és la Setmana Santa el moment de més activitat comercial a la botiga, en relació a la cera. Altres esdeveniments que destaquen són els corresponents a les octaves de Corpus o de l’Assumpció i pel Novenari de les Ànimes.

                       

Com a  forma de pagament, en la seva gran majoria, es paga amb moneda. Això ens referma en la idea de que es tracta d’una clientela amb un nivell econòmic mitjà alt, més que res perquè tenien diners. Això no passava amb pobres o  membres de la ma petita. Les formes alternatives de pagament serien bàsicament en espècies, o els nombrosos casos que s’entrega refús i es compra cera nova. Aquesta modalitat la protagonitzen majoritàriament el rector i sagristans, que, com hem vist, es quedaven amb el refús que sobrava o queia dels ciris encesos en les celebracions religioses.

Un altre mètode molt generalitzat de venda o comercialització, era el de lloguer o la revenda de ciris usats. Una Confraria, davant de la necessitat de dotar-se d’un bon nombre de ciris i sobretot d’atxes, les més cares, per a un determinat acte o  processó,  anava a ca l’apotecari i prenia el que necessitava. L’apotecari pesava el que s’enduia, ho anotava i quan aquest acte finalitzava, els Majorals de la Confraria tornaven a la botiga  per a que els tornessin a pesar els ciris i pagaven tan sols el pes de la cera cremada. Amb

això, la Confraria s’estalviava haver de comprar l’atxa sencera i l’apotecari-candeler, podia reaprofitar el que quedava per fer altres tipus de ciris.

També cal esmentar el fet de la morositat. Així com en el món de les Conductes d’apotecari hi trobem una altíssima incidència de la morositat dels clients, en el comerç de la cera, la morositat es pot considerar com a residual. Malgrat que en alguns casos, trobem un cert retràs en l’abonament de les quantitats en deute, en la majoria, es paga al moment. Altre cop el mateix: els seus clients tenien els diners necessaris.

Des del començament repeteixo que la causa de diversos fets i significacions era el de l’alt preu de la cera. Vegem quin era aquest preu i perquè era considerat un autèntic producte de luxe. En cada anotació de venda, Francesc Forés ens va donant el preu unitari de venda. Amb les dades que ens dona, podem establir una evolució del preu des del 1729 al 1747: la cera obrada, passa d’un preu mínim de 9 sous la lliura a un preu màxim de 12 sous la lliura.

I aquests 12s. la lliura, era realment una quantitat de producte de luxe? Encara que en la legislació del moment, la cera està efectivament considerada com a un producte de luxe, en ell mateix, aquest preu no es pot considerar que fugís excessivament de la normalitat. Més aviat penso que, el luxe estava en la intensitat i necessitat del seu us. La rendibilitat d’un ciri, per a us quotidià era molt petita, ja que per aquest preu, la seva durada era reduïda, es cremava amb poc temps. Per això, en la majoria de les llars, es feien servir les candeles de seu.

Vegem quatre anys significatius i que ens marquen una tendència: Entre els anys 1729 i 1745, mentre que el preu de compra experimenta un augment de 3 s. (de 8 a 11s), el de venda tan sols s’incrementa 1 sou (de 11 a 12s.). És a dir, que el marge de benefici al llarg d’aquests anys, passa de 4 a tan sols 1 sou. La conseqüència directa que crec que te aquesta evolució, és que la fabricació de  ciris, malgrat ser un negoci altament rendible en el significatiu, deixa de ser-ho en l’econòmic, ja que el benefici es redueix molt i no pot cobrir les diverses indirectes que tenia.

Finalment quatre xifres més per a veure el que podia arribar a moure Francesc Forés. Tan sols a partir de les anotacions, entre els anys 1729 i 1747, Francesc Forés ven fins a 1378 ll de cera, amb un guany de 807 ll.                     

Recordeu? Pel funeral de la Reina Lluïsa, es van cremar 1460 lliures de cera. Francesc Forés, ni amb 17 anys de treball supera aquesta xifra. Amb això també ens podem adonar del nivell de negoci a Barcelona, o a l’Espluga. I pot ser amb aquestes darreres xifres també tindríem més elements per a entendre el perquè Ramon Fores i Monfar, fill de Francesc Forés, abandona l’activitat de candeler. A les raons d’especialització professional, segurament també hi jugà aquest fet de pèrdua de negoci. Un negoci que, per la mateixa especialització si que pogueren mantenir els cerers, ja que ells podien comprar i vendre majors quantitats de cera i mantenir un cert nivell de benefici acceptable.     

                                  

7. Conclusions

A tall de conclusions, ens quedaria tan sols amb dues:

a.       La cera esdevé un element de cultura material essencial en el marc d’un univers o capital simbòlic de primer ordre que enllaça tots els cercles vitals del seu temps.

b.      Els apotecaris abandonen, al llarg del segle XVIII, l’activitat de candeler per 2 fets:

-         La progressiva especialització d’aquest col·lectiu, fruit del pas d’una consideració professional d’artista mecànic a una de científic,

-          La pèrdua del mercat en si mateix, pel poc rendiment econòmic, passant aquest a mans dels cerer.

Però com ja he dit, aquests són tan sols els primers resultats que cal aprofundir.

8. Tancament i agraïments

Amb tot això, i arribats fins aquí, voldria donar per conclosa aquesta conferència, tot agraint-vos la vostra presència, interès i atenció. També vull agrair molt especialment a la SCHF, la possibilitat que m’ha donat de poder-vos exposar els principals resultats de la meva actual investigació.

Espero, que malgrat l’espessor de les meves paraules, us hagi interessat i despertat dubtes o qüestions, a les que intentaré respondre a continuació.